El diario de Carol respondió a un ataque del diario dirigido por Esther Vera

Conflicto entre los diarios catalanes ARA y LA VANGUARDIA

HECHOS

El 20.09.2016 el diario LA VANGUARDIA publicó un recuadro sobre el diario ARA.

17 - Septiembre - 2016

Gaziel, ‘La Vanguardia’ d’abans... i la d’ara

Ignaci Aragay

Ja tocava recuperar el clàssic Història de La Vanguardia, de Gaziel. No concebo un periodista o un polític d’aquest país que no l’hagi llegit. De debò, els que no ho hagin fet, que esmenin l’error o que pleguin. L’última edició era del 1994. L’Altra Editorial repesca ara aquest text cabdal del darrer Gaziel, el més desinhibit, sense pèls a la llengua, amb un pròleg d’Antonio Baños que fa seves algunes idees de l’ínclit periodista: la necessitat de fer catalanisme en castellà i la importància peremptòria que Catalunya tingui una banca pròpia i una premsa nacional. Baños va tard. Pujol ja va intentar posar en pràctica aquell doble programa gazelià, amb pocs resultats: la seva banca catalana va acabar com va acabar i en la premsa en castellà no se’n va sortir (El Correo Catalán, Destino, El Observador…); tampoc en català. Els seus fracassos amb el paper els va compensar amb la reeixida creació d’una televisió nacional: TV3.

Avui les coses han canviat molt. Tant, que més que fer catalanisme en castellà, ara, ves per on, es fa espanyolisme en català (o en bilingüe), almenys a la premsa. El diari de can Godó n’és un bon exemple. En realitat, La Vanguardia ha retornat als seus orígens: com als inicis dels anys 80 del segle XIX, és un negoci deficitari; com als inicis, quan era la veu dels liberals monàrquics, és un diari de partit (però, ai!, que de cop s’ha quedat sense partit, orfe de la fracassada UDC duranista), i com durant la major part de la seva existència, està retrobant un ADN anticatalanista que Gaziel tan bé -i tan cruament- retrata a través de la figura de Ramon Godó: “Jo no recordo haver conegut ningú que odiés tant com ell el catalanisme i els catalanistes. Era un odi irracional i orb. Un odi de la sang: la tragèdia més fonda d’aquell home tràgic…” Per cert, diu que aquell Godó “amb prou feines sabia llegir” i que era “lleig, desnerit, de parlar embussat i sord com una perola […] En una paraula: una desferra d’home”. Un home, però, que amb aguda intuïció comercial, a força de paper, esqueles, anuncis, notícies a granel i màquines modernes va convertir el diari en un negoci rodó. En fi, durant els 18 anys que Gaziel va estar al capdavant del rotatiu (1919-1936), va intentar revertir, fent increïbles equilibris en un diàleg esquizofrènic amb l’infeliç comte, aquell arrelat anticatalanisme. Naturalment, amb el franquisme, el rotatiu va tornar a l’ordre anticatalà més estricte, i literalment va esborrar Gaziel del mapa.

Un jove Gaziel que avui s’iniciés en l’aventura periodística difícilment aniria a parar a La Vanguardia o al catalanisme en castellà. Precisament perquè coneixeria el fracàs del Gaziel precedent i el fracàs de tots els intents del catalanisme de congraciar-se amb el diari barceloní o d’imitar-lo des de la competència. La història ja ha donat massa voltes. I Gaziel era molt amant de les lliçons de la història com a eina d’anàlisi del present. El principal rotatiu català va reconnectar amb el país durant la Transició, a través d’una relació d’amor-odi amb el pujolisme i d’adhesió barcelonista al maragallisme. Els darrers anys, a remolc d’una Catalunya que corria més, finalment de la mà de Pepe Antich va fer una edició en català. Però les essències poden més: l’Antich va caure i el diari de nou es dedica a fer front a un catalanisme que majoritàriament s’ha fet sobiranista i independentista.

Amb la qual cosa hem tornat a la paradoxa que Gaziel va intentar canviar: “Una fortalesa estranya enquistada al cor mateix de la capital de Catalunya com la ciutadella ho havia estat en el seu flanc, després de Felip V”.

20 - Septiembre - 2016

Crisis en el ‘Ara’

LA VANGUARDIA (Director: Marius Carol)

En el sector de la prensa es habitual el trasvase de periodistas de un medio a otro, pero no lo es en absoluto que una sección se despida en bloque para irse a la competencia...

En el sector de la prensa es habitual el trasvase de periodistas de un medio a otro, pero no lo es en absoluto que una sección se despida en bloque para irse a la competencia. Esto es lo que acaba de pasar en el diario Ara, que ha visto como cinco periodistas de su sección de Política abandonaban su redacción para integrarse en la plantilla de Nació Digital, el medio líder del espacio digital en catalán. En los meses anteriores, habían dejado también el rotativo dos jefes de sección de Política. Esta fuga masiva de redactores se produce en un momento en que el Ara se debate entre la línea más independentista de sus inicios y un giro hacia posiciones más moderadas, con el que aspiraría a ampliar su cuota de mercado. La verdad es que, seis años después de su lanzamiento a bombo y platillo, el Ara se mantiene como el cuarto diario catalán. El tercero es El Punt Avui, también independentista, que le aventaja en 26.000 lectores (segunda oleada del EGM). En el espacio digital, el diario Ara ocupa la novena plaza en Catalunya (comScore).

by BeHappy Co.