Xavier Rius (director de E-NOTICIES) se querella contra Salvador Sostres por los ataques de este en su blog

De vegades em pregunto de què viuria el Xavier Rius, de l’e-notícies, sense mi. Sempre dic que he col·laborat de dues maneres en aquella pàgina: la primera quan hi escrivia i em pagaven per fer-ho. La segona etapa vingué quan en vaig plegar, cansat de xoriçades, i Xavier Rius es dedicà i s’ha dedicat a pràcticament transcriure desenses i desenes d’articles meus, practicant un escandalosíssim plagi sota el falsari pretext de la cita. Citar és una línia, no la bibliografia completa. Això és robar, marxar sense pagar. Fa poc li vaig comentar a Rius, per telèfon un dia que va trucar-me i també per mail, que sospitava que tenia una obsessió sexual amb mi. Tot i que és pare de família sempre ha tingut una manera ben especial de tractar-me. I després, aquest excés de cites. es va fer l’ofès i em va dir que mai més no tornaria  a parlar de mi, com “la nostra és més bonica” en un atac de gelosia. Bé, el cas és que no ha trigat ni 15 dies a tornar-hi. Ho feia ahir en relació a lameva col·laboració al diari de l’Arcadi Espada. Entranyable reciaguda. Ja de matinada, li vaig posar aquest correu solidari.”Veig que el teu problema sexual amb mi perdura i creix. Si sortissis de l’armari tindires més audiència que citant cap dels meus articles o actes, i per primera vegada faries alguna cosa tu solet. Tens una dependència malatissa, Xavier. Durant aquests dies sé que t’ha costat molt no citar-me amb el tema de l’Ero de l’Avui, però al final la bèstia pertorbada ha estat més forta que la teva serenitat tan fràgil i no te n’has pogut estar. El diari de l’Arcadi Espada, per cert, es diu Factual, no fatual, com has escrit. Seria bo que no confonguessis el nom de les coses amb les teves circumstàncies personals. Em sap greu que estiguis tan perjudicat. Don’t give up. Si et puc ser d’alguna ajuda, només has de xiular.

Salvador Sostres

El Francesc-Marc Álvaro no ho sap, però si li vaig posar una querella a Salvador Sostres -que finalment he guanyat- va ser també per ell. Val a dir que Francesc-Marc Álvaro i jo no ens parlem des que un dia, als passadissos del Parlament, em va acusar d’anar pel món fent l’imbècil.

Estava molt emprenyat perquè els havia dedicat un semàfor vermell als signants d’un article aparegut a l’Avui («I ara, per què no toca, senyor Carod», publicat el 3 de desembre del 2003) en què defensaven aferrissadament un pacte entre CiU i ERC.

A mi, la veritat, llavors em semblava tan legítim que Esquerra pactés amb CiU com que pactés amb el PSC. I ningú no podrà dir que, a la vista dels resultats posteriors, servidor fos benevolent amb el tripartit. La història és coneguda.

Dels vuit signants d’aquell article (Francesc-Marc Álvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Xavier Roig, Albert Sáez, Ferran Sáez i Marçal Sintes) uns quants es van apropar al tripartit -alguns com Albert Sáez van ser esplèndidament recompensats- i d’altres es van fer més de Convergència. Com crec que ha estat el cas de Francesc-Marc Álvaro després de passar per una etapa més transversal al final dels 90, quan Maragall era una seriosa alternativa.

Ves per on, la majoria d’aquelles patums -a mi no em volen ni a les tertúlies de TV3- han acabat tenint càrrecs o bé amb el tripartit o bé ara amb CiU. N’hi ha com Oriol Izquierdo que fins i tot continuen. Tot plegat demostra la manca d’independència dels nostres intel·lectuals respecte al poder polític. Fins i tot diria que de part de la nostra premsa.

Crec que Francesc-Marc Álvaro no m’ho ha perdonat des de llavors. Llevat d’una curta conversa en la qual em vaig interessar pel seu estat de salut, després d’un desprendiment de retina, hem procurat evitar-nos mútuament. I que consti que no només me’l llegeixo gairebé sempre, sinó que a l’e-notícies l’hem citat sempre que ha calgut. Tot i que pel meu gust se li veu sovint massa el llautó.

Però, tornant al tema que ens ocupa, em sembla de jutjat de guàrdia que Salvador Sostres li digui bocatorta com ha fet més d’una vegada al seu bloc. Curiós la tendència que té aquest personatge de ficar-se amb la cara de la gent. Com si ell fos Michelle Pfeiffer. Si esmento l’actriu de Hollywood és perquè és el meu amor platònic. I em consta que també el de Josep Cuní.

Per això, en el fons, quan li vaig posar una querella a Salvador Sostres ho vaig fer no només per mi, sinó també per tots els damnificats. A més, de l’esmentat Francesc-Marc Álvaro, Manuel Cuyàs -un altre que, per descomptat, tampoc no es mereix els insults- Javier Godó, José Antich, Màrius Carol, Joan Barril, Màrius Carol, Enric Sopena, Gemma Nierga, Toni Bolaño, Carles Flo per esmentar només alguns noms del món de la premsa. I que consti que n’hi ha que ni fu ni fa.

Després venen els representants de la nostra classe política com Chacón, Montilla, Carod, Benach, Saura, Trias, etc. alguns dels quals jo mateix he criticat, fins i tot aferrissadament, però sense perdre mai les formes. Al president del teu país no li pots dir quinqui del Baix Llobregat encara que no hi combreguis.
I Ernest Benach no m’ho ha agraït mai -tampoc Jaume Reixach, d’El Triangle-, però si al seu dia vam fer fora Salvador Sostres d’e-notícies és perquè s’entossudia a dir-li jardiner. El mateix: al president del Parlament no li pots dir jardiner. Fins i tot encara que ho fos. Crec que els dos darrers damnificats han estat Xavier Bosch i Josep Guardiola, però he perdut el compte.

La veritat és que al llarg de la seva carrera n’ha dit de molt grosses com quan la terra menstruava amb el terratrèmol d’Haití, Duran es queixava com una nena perquè li van trobar un tumor o el traspassat Santi Santmaria ja feia temps que estava mort abans de la seva mort sobtada. Per això, estic convençut que algú havia de parar-li els peus.

No cal dir que ha estat un llarg camí. Malgrat totes les proves per escrit i el reconeixement de culpa que va fer el propi Salvador Sostres durant la vista oral un jutge el va absoldre en primera instància -n’hi ha per llogar-hi cadires- perquè va considerar que termes com «miserable», «lladre», «xoriço», «homosexual» i «indesitjable» eren simples expressions de «judici estètic o estilístic». A mi la frase que més em va agradar va ser aquesta: «no ha de ser bo per als teus fills créixer sabent que el teu pare és un lladre».

El jutge en qüestió és diu José Luis Ramírez Ortiz i era el titular del jutjat penal número 27 de Barcelona. Després, al Google, he descobert que és portaveu de la progressista Jueces para la Democracia. Estic esperant amb candeletes que faci una roda de premsa per dir-li, a la cara, tot el que em va dir Salvador Sostres. Si protesta sempre puc dir que tinc jurisprudència. Finalment tres jutges de la secció segona de l’Audiència de Barcelona l’han condemanat a vuit mesos de multa per un delicte d'»injúries greus».

Fins ara, Salvador Sostres ha tingut allò que es diu una flor al cul. El darrer que va emprendre accions legals contra ell va ser el llavors president de la Generalitat, Pasqual Maragall, per dir-li alcohòlic, però finalment va retirar la demanda. A mi també m’ha convidat al Tirsa, però hauria de saber que jo sóc dels que es lleven d’hora.

Val a dir que jo demanava 30.000 euros perquè pensava que una persona acostumada a esmorzar a París i dinar a Londres no tindria consciència de la gravetat del delicte si no es gratava la butxaca. Però la indemnització serà molt inferior. Tant me fa perquè el que no sap Salvador Sostres és que m’hagués acontentat amb un euro com tal que la sentència fos condemnatòria.
Ara, Salvador, ja no s’hi val a badar. Ara val més que mesuri cada nom, cada verb, caja adjectiu. A més, la notícia s’ha escampat per Barcelona fins i tot abans que la publiquéssim a e-notícies. Em consta que alguns dels millors bufets d’advocats ja tenen cua de damnificats a la porta. S’ha obert la veda.

Malgrat tot, em sap greu: no he sabut mai si és un àngel que escriu com els dimonis o un dimoni que escriu com els àngels. Però al final passarà sense pena ni glòria. Hagués pogut apuntar molt alt, crear escola, fins i tot dedicar-se a la literatura del jo -que és la millor literatura- si hagués deixat de dir disbarats a temps.

Curiós que un sobiranista com ell hagi acabat escrivint en l’idioma de les minyones -l’afirmació també es seva- o hagi acabat donant suport a la Selección com el vaig veure un dia no sé si a Cuatro o a La Sexta. De fet, ha encetat un procés similar al d’Eugeni d’Ors sense poder comparar la talla intel·lectual de l’un i de l’altre. Llàstima perquè el país no està per desaprofitar ningú. Ni tan sols a Salvador Sostres. Però ara el mal ja està fet.